Hi ha molts ocells, al Raval

Avui estic nerviosa. És el primer dia de curs i aniré i tornaré sola del col·le, l’escola Collasso i Gil. Suposo que ja soc gran, malgrat no m’hagi adonat com he arribat fins aquí. Sé que ja ho soc, perquè el meu germà Joan em deixa mirar els vídeos de TikTok del seu mòbil, tot i que a la mama no li agradi gens. Em calço les sabates que em segueixen anant petites i penso que, si m’estrenyen, és perquè estic creixent i, per tant, sí, ja soc gran. Encara que no me’n senti perquè segueixo sent més baixeta que els de primer de primària. En Joan em diu que d’aquí setze dies, que faré vuit anys, m’estiraré de cop. Diu que a ell li va passar. No m’ho crec, però m’agrada que em faci enrabiar cantant-me la cançó dels set nans; i encara m’agrada més cantar-li la d’en Pinotxo. (Jo la canto dient Panotxo, perquè en Joan és ben pèl-roig). Agafo l’abric, les claus!, sobretot les claus, i em disposo a sortir del carrer de les Cabres, just darrere la Boqueria.
El barri avui fa olor de fregit i pixats, com sempre, però com vaig sola ho sento tot més fort. Els turistes amb motxilles em passen pel costat fent fotos a tot, fins i tot a la façana amb la pintura esborrada del bar del Senyor Manel. Ell, avui també, està assegut al mateix tamboret de cada dia, remenant el cafè com si fos l’últim de la seva vida. Em sento nerviosa i emocionada alhora, com si pogués perdre’m en qualsevol moment si no paro molta atenció. Com vaig amb temps, em regalo un passeig fent més volta del normal. El carrer Sant Pau és ple de vida, però també de crits i silencis estranys, i això que és primera hora del matí. Veig una dona gran, una
de les antigues del barri, que remuga mentre arrossega un carro vell, ple de llaunes i de moltes bosses de plàstic. Quan passo pel costat, la sento cantar fluixet:

—Aquest barri no és nostre. Ens l’han pres, pres, pres...
Jo penso que m’encantaria donar-li un micròfon i convidar-la a les escales grans del pati de l’escola. Segur que si totes les nenes l’escoltéssim, aprendríem més que amb els vídeos que mira (i jo també) en Joan. Li faria moltes preguntes, però no m’atreveixo. Ja m’han avisat que vagi amb compte i que no parli amb desconeguts. No m’agrada sentir-me la caputxeta ni pensar que les persones són llops, però deixo passar l’oportunitat.
 

Miro al cel per veure quin dia ens espera i m’adono que m’he deixat la jaqueta, espero no tenir fred. Just em trobo amb un fil de cablejat ple de coloms i avanço ràpid perquè no se’m caguin a sobre. No m’agraden els coloms, però els altres ocells sí. Al Raval, els ocells no callen mai. No són com aquells ocells de les pel·lícules, amb plomes brillants i mirades melancòliques, que va. No. Són cotorres que criden com si fossin mestres de cor, amb aquell aire de "jo sé el que faig", mentre volen amunt i avall, de balcó en balcó, com si el barri fos el seu escenari personal. Quan puc, els hi tiro alguna molla de magdalena o de pa sec que queda pel menjador del col·le. I si t'hi fixes bé, sembla que et vulguin dir alguna cosa. "Canta amb nosaltres", sembla que em cridin. A mi i a tothom, eh, no fan distinció. Però jo me n’adono mentre que el poble, en general, està massa ocupat amb les seves coses: uns mirant el mòbil, altres intentant esquivar les bicicletes que passen a tota velocitat, i altres, fins i tot, pensant que aquests ocells són només una altra excentricitat del Raval, com els venedors de tapes o els turistes amb càmeres. Però els ocells, de tant cantar, ja ho han entès: la música, fins i tot quan sembla que ningú l'escolta, pot ser la millor manera d'ajudar a viure millor. I així, tot i que ningú els fa cas, segueixen cantant, com si el món sencer hagués de ballar al seu ritme. Després d’aquesta ràfega d’imaginació que m’he permès, segueixo el meu camí. M’està agradant, això d’anar sola i descobrir-ho tot per primera vegada. A la plaça del MACBA hi ha espectacle i soroll, com sempre. Uns xavals fan freestyle mentre una colla de turistes asseguts als graons amb una got de cafè enorme miren amb curiositat. M’aturo un moment per escoltar, em sobta que tinguin tanta energia ja de bon matí. Un dels nois, que té uns cabells arrissats i ulleres rodones, agafa el micro i comença a improvisar: 

 

—Diuen que aquest barri és molt especial, / però el lloguer et crema, es torna infernal. / No et pots permetre viure ni en un hostal. / Quin mal, quin mal, ens fan els de dalt! / És el Raval, però qui hi viu, quin mal! Riuen i s’aplaudeixen, fan panteixos amb veus greus i es xoquen les mans entre ells dient-se “ets molt bo, bro!”. Però a mi no em fa massa gràcia. No perquè desafinin, perquè crec que tenen molt de flow, però em fa molta llàstima el que deia. Jo he viscut sempre al Raval i això no em sembla divertit, no. Em poso a caminar més de pressa, amb la motxilla que em pesa, ara més que abans.
 

A la cantonada, davant de la fruiteria, veig en Youssef. Té un acordió vell, tot ratllat, i toca cada dia la mateixa cançó, una melodia trista però bonica. Les tecles se li han anat fent grogues menys el lloc exacte on posa els dits. Em fa gràcia trobar-hi formes noves mentre la mama li compra dàtils. Quan m’hi apropo, em mira amb aquells ulls de color mel i em somriu. Em pregunta si vaig sola i assenteixo amb tota la maduresa que puc tenir. Fa mesos que vull parlar amb ell, però no sé mai què dir-li. És massa gran per ser amic meu, però massa jove per semblar tan cansat.
—Hola, Martina —em diu amb accent carregat.
—Hola, Youssef. Vaig sola a l’escola, avui.
— Molt bé, i com va?
—Estic contenta perquè ja soc gran. I a tu?
—Avui poc diners, com sempre. Però demà, millor. Pren, agafa una mandarina!
 

Li dono una moneda de 50 cèntims que tenia guardada per un xupa-xup del bar de davant de l’escola. Em va costar molt aconseguir que la mama me la donés perquè no li agrada que mengi llaminadures si no és en festes d’aniversari. Tot i així, lluny de dubtar, em sento molt feliç sabent que he canviat una futura càries per fer una mica més feliç en Youssef. Ell em fa una reverència exagerada, com si jo fos la reina del carrer. I això em fa riure. Abans de marxar, em canta uns versos en Panjabi que no entenc, però sonen molt bé. Tant de bo me’ls repeteixi demà i me’ls pugui anar aprenent. Quan passo pel carrer del Carme, un home toca la guitarra a les portes d’un banc buit. La seva mà esquerra sembla que li pesi, però la dreta fa sonar els acords com si enlloc de dits tingués ales. La cançó és la mateixa de sempre, "La llorona". Escoltar-la de bon matí és el millor despertador imaginable, i em sento molt afortunada de viure on visc. Com cada dia, sembla que el barri es pari un moment només per escoltar-la. La gent s'atura: uns per mirar, altres per sentir, uns quants per oblidar-se del que porten a sobre. Fins i tot qui va amb pressa li dedica una mirada. De vegades, sembla que el so de la guitarra faci desaparèixer les grans lletres d'Hotel o els cartells de "pisos disponibles". La música del carrer ens fa més humans, almenys per uns segons. La meva àvia sempre diu que la música et fa sortir del cos i t’envia directe al cor. Jo em pregunto si és per això que tots els que escolten la guitarra s’hi acosten com si volguessin tocar una part d’aquella melodia, com si l’haguessin de posar dins d’un racó de les seves vides perquè ningú se l’emporti. Em quedo allí un minutet, mig amagada entre la multitud, amb els ulls tancats, sentint que la música és una mena de màgia que pot enganyar el temps, almenys mentre dura la cançó. M’activo amb els aplaudiments i accelero les passes per no fer tard.
 

El dia a l’escola transcorre en ordre, sense massa misteri. I a l’última hora de la tarda em torna el nervi inquiet quan recordo que faré el trajecte de tornada sola. Ho havia oblidat. Passo pel costat del Palau de la Virreina i m’aturo davant la botiga de discos, que m’encanta. La Casa Beethoven fa una olor genial i sempre m’ha semblat que forma part d’un conte. Aquesta botiga no té res a veure amb els llums blancs i fluorescents de les del voltant, que sempre fan olor a plàstic. La botiga de música és petita, fosca, amb una porta de vidre esgarrapada i caixes de vinils apilades fins al sostre. A l’aparador hi ha un cartell escrit a mà amb una lletra que
sembla que balli. Hi diu: “Música que parla al cor i plora amb l’ànima”. Trec el cap, com faig sempre que tinc temps, només per escoltar què s’hi cou i perquè m’encantaria poder ser la seva ajudant.
—Martina! —crida l’Antoni, el botiguer, sense mirar-me perquè està col·locant uns cassets antics. Té una veu greu i aspra, com si hagués passat mitja vida cridant en concerts de rock.
—Hola, Toni! Què és avui?
—Una joia. Bach tocant amb òrgan. Sents això? —em diu mentre puja el volum.
Llavors comença a sonar una peça que em fa vibrar per dins. No sé per què, però sempre em fa venir ganes de plorar i somriure alhora.
—És molt bonic. És trist, però bonic —li dic, sense saber gaire bé com descriure-ho.
—La música sempre ho és. Això t’ensenya que pots trobar bellesa en les coses que semblen tristes. No t’ho oblidis mai, Martina.
 

Surto de la botiga amb aquella melodia ressonant dins meu, com un secret que només ell i jo entenem. Em fa sentir part del barri i ho estimo. De nou, em sento molt afortunada. Quan arribo al meu edifici, em trobo la Mariam i el seu fill petit, Àlex, asseguts a les escales. La Maria plora, però quan em veu, s’eixuga els ulls de pressa.
—Estàs trista? —pregunto. Ella vacil·la, però al final m’ho explica: han rebut un avís de desnonament. No poden pagar el lloguer. El propietari ha decidit que vol fer pisos turístics.
—Però on anireu?
Ella es mira l’Àlex, que juga amb una capsa de cartró.
—No ho sé.
Jo tampoc no sé què dir. Així que només m’assec al seu costat i començo a cantar baixet una cançó que em cantava la mare quan era petita, per intentar distreure’ls i perquè la mama sempre diu que la música arriba on les paraules no. L’Àlex aixeca el cap i comença a picar amb les mans, com si acompanyés la melodia. La Maria deixa de plorar per un moment i somriu, encara que sigui tristament. M’acarona els rínxols i jo sento que ens hem anat bé. Aquella nit li explico tot a la mama. Estic sopant, el Joan ja ha acabat i escolta música amb el mòbil. Però estem junts: ell tria pistes de la llista d’Spotify i jo pesco lletres de pasta del bol de sopa per a escriure el títol de la cançó que ha triat. Així repasso cal·ligrafia i aprenc músiques que li agraden al Joan. També així, m’apropo més a ell i segur que després em deixa ballar algun TikTok. Però quan acabem de jugar a les cançons, la mama em demana que li expliqui com ha anat l’experiència de ser una nena gran i anar sola. Li dic que és injust, que caminant sola i observant el que ens envolta m’he adonat que el barri no és el mateix. Que la gent marxa i només queden pisos buits o turistes amb maletes que fan soroll. Ella assenteix, cansada, mentre estén la roba al balcó:
—És cert, i em sap greu, però sí, tens raó.
—Però això no pot passar.
—No hauria... no.
—Hem de buscar solucions, com a l’escola quan hi ha un problema.
—Doncs què vols fer, Martina? —em diu.
Jo sospiro i m’encongeixo d’espatlles, pensant que he d’enginyar alguna idea brillant. I ho tinc clar. L’endemà al matí, em desperto i és com si el Duende m’hagués injectat la idea al cervell. De fet, no sé qui és el Duende, però en parlaven a una pel·lícula de Lorca per a infants de la Filmoteca, i jo penso que deu ser un follet que regala inspiració, perquè dubto gens de la meva idea. Així que me’n vaig directa cap al calaix on hi ha els meus colors especials (és un maletí enorme que només faig servir per a cartells Premium, i mai havia sentit que un cartell seria tan Premium com el que ara faré. Uso el revers del cartró dels brics de llet que ens pugen a casa i hi escric: “CONCERT PEL BARRI”, amb les millors lletres que sé fer, i preguntant-li al Joan si hi ha faltes d’ortografia. Em diu que no i em torno a sentir gran. Li explico la meva idea i noto que se sent orgullós de mi. Em fa feliç. Una vegada ho tinc, m’ho poso a la motxilla per a explicar-los la idea als veïns. Ho veig clar, necessitaré l’ajuda d’en Youssef, els nois del MACBA i el Senyor Manel. I si em diuen que sí, muntarem un escenari improvisat a la plaça. Quan el Joan veu que marxo amb la motxilla plena d’il·lusions, em demana si vull que m’acompanyi i em sembla que junts ens prendran més seriosament. O potser senzillament m’agada que ell també en formi part.

Una setmana més tard arriba el gran dia. El dia del concert. Tothom hi és: els avis, els joves, els nens, fins i tot la Maria i l’Àlex. Hi ha qui toca la guitarra, qui rapeja, qui fa palmes. Jo em poso al mig i començo a cantar amb totes les meves forces. Canto sobre el barri, sobre el que era i el que encara pot ser. Sobre la lluita per mantenir-lo viu. Supero qualsevol vergonya i em sento més gran que mai. No per l’edat, sinó pel barri i pel que estic fent.

La música omple l’aire. I per un moment, tothom sembla entendre-ho. Que el barri som nosaltres, no els diners. Que si no fem soroll, ens esborraran com si mai haguéssim existit. Em preparo per a l’última cançó. És una coreografia que hem preparat el Joan i jo. A mi em feia molta il·lusió ballar-la amb ell, però ell m’ha convençut per a fer-me de DJ i que jo la faci sola. Diu que ha de ser així perquè algú ha de revisar la part tècnica, però jo crec que és que li fa vergonya. Està en l’edat del pavo, diu la mama. Quan acabem, el silenci és total. I després, esclata un aplaudiment que fa tremolar les finestres. Quan la vetllada acaba, el barri em sembla que ha cobrat una vida estranya que no saben encaixar, com si tot el que ha passat fos una mena de somni col·lectiu. Però, mentre les últimes notes es dissipen a l'aire, em sento com si haguéssim aconseguit alguna cosa important. La gent comença a aplaudir, de nou, però no només per la música ni pel meu show, que ja era el de menys. Aplaudeixen perquè, per un moment, hem estat tots junts, oblidant les diferències, les dificultats i les lluites. Tothom s’emociona i sento que la gent té ganes de ser bona persona. De sobte, sento una veu d'un grup de turistes que està al costat de la font:
—Wow, this is so real, so authentic! I never thought this place had such soul.
Em giro i veig una parella que es fa fotos amb el mòbil, somrient, com si haguéssim fet un espectacle només per ells. Però no em molesta. No aquest cop. Els nostres somriures són veritables, i això és el que importa. Miro al voltant i veig cares cansades, però també somriures que fa temps que no veia. Els turistes, que venien a fer fotos del Raval com si fos un decorat, ara ens miren amb uns ulls diferents, com si s’adonessin que darrere d’aquests carrers bruts i estrets hi ha vides, històries i emocions. La música ha aconseguit el que no poden les paraules: unir-nos, recordar-nos que som humans, que el barri no és només un lloc de conflictes, sinó també un espai on podem créixer junts. I així, mentre els últims acords de la cançó es van apagant, sé que, per petites
que siguin, les nostres veus han fet alguna cosa més que ressonar a les parets de la plaça. Han trencat el soroll de la indiferència i han deixat un buit on abans només hi havia crits i desesperança. La música, com un fil invisible, ens ha recordat el que realment importa: la humanitat, la capacitat de connectar, de sentir i d’escoltar.
Avui, el Raval ha estat una mica millor, i jo reafirmo el que fa temps que pensava i mai havia desxifrat: la música té el poder de salvar-nos. El barri no està salvat. Però avui, almenys, hem trobat la nostra veu, la música ho ha abraçat tot. I això, encara que sigui petit, és un començament. I tu, vindràs al següent concert? Els ocells i jo t’hi esperem! Gràcies!